No crec que sigui correcta la versió d'alguns hagiògrafs que fan de Pere un personatge sanguinari, venjatiu, obsessionat a destruir i matar, tramador de plans diabòlics, terror de tota la comarca. Això si estava ple de ràbia i maleïa la seva sort. Es defensava quan era fustigat, robava el que necessitava, feia la seva justícia particular i fins i tot tenia cura d'una imatge de bandoler protector dels febles. Però era un perill per als constituïts. I els constituïts es van proposar caçar-lo i castigar-lo. El seu pare, per fer front a la vergonya familiar i amb la convicció que el fill necessitava un cop de mà, va demanar al rei que el posés al capdavant de la tropa que anava a rastrejar les muntanyes de la comarca a la recerca de les bandes de Pere i d'altres facinerosos que pul·lulaven pels erms.
Hi va haver escaramusses topades, tempteigs, i les patrulles d'Arnau van anar estrenyent el setge. Per mitjà dels seus esquivadors seguia el rastre del fill i en coneixia els amagatalls. Fins que el va tenir a l'abast, el va assetjar i el va fer caure en un parany. Acorralat Pere va treure tota la seva ràbia i es va llançar contra qui comandava l’embestida. Es van esbatussar; perd el saltejador es va adonar que el capità no passava de repel·lir els cops, i va quedar petrificat. Li va caure l'acer de la mà i es va adreçar cap el seu progenitor per demanar-li que allà mateix, amb la seva pròpia mi el travessés o el fes penjar d'un pi.
Però Arnau sabia que hi tenia la seva part de culpa, per haver deixat el fill en l'edat crítica, i el furor va cedir a la compassió. Van plorar abraçats, mentre la tropa capturava la resta dels bandits, que havent-se adonat del que havia passat, no van presentar resistència. Arnau els va posar tots en lloc segur, i va passar avís al rei, Jaume el Conqueridor. La novetat va córrer ràpidament per tota la comarca, propiciant un alleujament universal.
S'esperava el veredicte reial, i Pere estava resignat a la seva sort. Perquè ja en un altre home, o millor dit, era l’infant i l'adolescent que s'havia desviat i que ara tornava al camí recte. Com a primera providència, des del seu confinament, amb l’anuència del seu pare va fer arribar el seu condol a la família del qui havia assassinat la seva voluntat de rescabalar a tothom a qui havia perjudicat fent el bandoler. Arnau es feia garant dels bons propòsits del seu fill.
L'indult reial no es va fer esperar. I naturalment, va aparèixer fra Bernat de Corbera, certificant el perdó diví per al pecador i posant pau en un cor afligit. Van ser uns dies molt densos, plens de dubtes, abatiments i esperances. Va recuperar les seves pràctiques religioses i l'amor filial a la Mare de Déu. De mica en mica es va anar fent la llum.
Diuen que en el més pregon de l'angoixa espiritual se li va manifestar la Mare de Déu i li va proposar que ingressés a l'orde de la Mercè. Per descomptat Pere veia clar que la resta de la seva vida havia de ser una reparació dels esgarriaments, del crim, dels robatoris, de les agressions.
I, com a opció més òbvia, va anar al convent de la Mercè.
Un matí, davant l'altar de santa Maria, va professar:
Juro per amor de Jesucrist patir totes les aspreses i pobreses de l'Orde, i faig vot solemne. en mans de vós,mestre fra Guillem de Bas,prometent obediència,castedat i pobresa,i guardar les Constitucions...disposat alegrement a donar la meva vida, si calgués, com Crist la va donar per mi, a fi que en el dia del judici, assegut per la seva misericòrdia a la seva dreta, sigui digne de sentir de la seva boca aquella paraula dolça que pronunciarà Jesucrist: Vine, beneït del meu Pare, a rebre el regne que et va ser preparat des de la creació del món.
Pere va accedir a l'Orde mercedària lletrat, i això va ser una altra benedicció per a ell i per a la Religió, ja que es va manifestar disposat al sacerdoci; i la seva cultura era base suficient sobre la qual fonamentar els estudis teològics, que, per la seva bona disposició, li van resultar prou passadors. Així que al cap de pocs anys va ser ordenat prevere a la ciutat comtal.
Va resultar un prevere cabal. A les seves celebracions, a la predicació, amb la seva vida, era el testimoni viu de la misericòrdia divina, que commovia des del seu propi testimoni. D'aquí el seu entusiasme a l'hora de fer col·lectes d'almoines per a la redempció de captius, o a l'hora d¿acollir els qui arribaven del captiveri...
Perquè en complia tots els requisits i era el més normal en un home d'aquelles qualitats, va ser nomenat redemptor de captius. Era un honor i una comesa delicada, que només s'encomanava al millor, més savi, més prudent, més caritatiu, més hàbil en l'administració dels cabals i en la conducció dels redimits.
Sembla que la seva primera expedició redemptora va ser l'any 1261. a Múrcia, amb fra Guillem de Bas, i que va aconseguir 2I3 redimits. Va tornar a redimir l'any següent, ara amb fra Bernat de Sant Romà; es van adreçar a Granada, i van tornar a terres cristianes amb 202 alliberats. Va ser renovat redemptor l’any 1264, i havent-se embarcat cap a Alger/ va comprar un bon nombre de captius, a més d'aconseguir la conversió a la fe cristiana d'uns quants mahometans principals.
Pere Ermengol era òptim com a redemptor. De tal manera que novament va ser encarregat de l'expedició de 1266 i se li va assignar com a company fra Guillem Florentí. La designació va tenir lloc al capítol general dels primers dies de maig, i probablement al juny o juliol es van embarcar, en aquesta ocasió amb rumb a Bugia, a la costa d’Algèria, el mercat esclavista elegit per a la redempció. Amb bona mar, ben aviat van arribar a port. Van trobar totes les facilitats per part de les autoritats, i es van lliurar a la tasca d'indagar, gestionar i comprar captius. En poques setmanes havien alliberat i recollit cent dinou esclaus cristians.
Com que havien acomplert la seva missió de visitar i confortar els germans encadenats i de comprar-ne tants com els cabals de la caritat permetien, van pensar fer els comiats de rigor i tornar a casa. Però en aquell precís moment va arribar la notícia que un grup de nois, divuit segons puntualitzen algunes cròniques, havent perdut l'esperança de ser alliberats i sentint-se temptats pel parany de les promeses dels seus amos, estaven ben decidits a renegar de la fe.
Fra Pre i Fra Guillem van deliberar i van arribar a la conclusió que havia arribat el moment de posar en pràctica el vot que havien jurat davant l'altar de santa Maria, de quedar-se com a ostatges i fins i tot de jugar-se la vida quan ho exigís el perill que algun captiu apostatés.
Van discutir sobre quin dels dos romandria presoner, perquè tots dos ho desitjaven, però fra Pere va decidir, com a primer redemptor, que seria ell. Van parlar amb els amos dels nois que, en veure l’interès dels mercedaris, van augmentar-ne el preu sense miraments; però finalment van acceptar que fra Pere es quedés com a garant de mil escuts que fra Guillem havia d'aportar d'Espanya en el termini d'un any.
I els divuit nois van partir juntament amb el contingent dels anteriorment comprats, cent vint-i-set en total, que, joiosos, van navegar rumb a Barcelona en companyia de fra Guillem, entristit d'haver de deixar el seu germà com un anyell entre llops, i temorós dels presagis més malastrucs.
