L’ermita de la Mare de Déu dels Prats no compta amb una bibliografia gaire extensa;  fins a l’aparició de la síntesi històrica que el 1989 realitzà mossèn  Albert Palacín Artiga, les principals aportacions corresponien a publicacions anteriors al segle XIX.
A banda de l’obra de Narcís Camós, cal destacar les publicacions d'Emili Morera Llauradó (Tarragona 1846-1918), documenta L’existència de l’Ermita ja en el segle XIII, seu d'una comunitat de mercedaris, on segons la tradició s'hi retirà Sant Pere Ermengol. La vida d'aquest primitiu convent no s'allargà més enllà del segle XV, quan s’unificà amb el de Montblanc.

De la mà  de Francesc Blasi Vallespinosa sabem que el 1556 es realitzaren importants reformes a l’edifici. Un segle després, a causa dels desperfectes ocasionats per la guerra dels Segadors al temple parroquial, l’ermita s'habilità per a les funcions religioses. Una altra remodelació important es realitza a començaments del segle XIX, quan el rector canvia la direcció del presbiteri eremític i enderroca la capella de la Mare de Déu.

L’expulsió dels ermitans, pels volts del 1919, i la manca de manteniment provocaren un lògic deteriorament de l'edifici, que desembocà en el trasllat dels elements de culte, la imatge de la verge i la campana a la parròquia.
En el seu interior restaren pocs elements; destacava una pica beneitera "d'interessantmèrit arqueològic". Entre els objectes artístics, hem de subratllar l’existència a finals del segle XIX d'unes taules gòtiques del segle XV procedents d'un retaule de Santes Creus que, a mitjans del 1700, el monestir havia donat a la parròquia.

L’inventari relata que al costat de l'ermita hi havia tres peces de terra de la seva propietat, i que eren cedides en règim de parceria. Els fruits obtinguts es destinaven a pagar les despeses del predicador quaresmal i a la il·luminació de la imatge de la Mare de Déu l’any 1933 el benefici obtingut per aquestes propietats pujà a 25 pessetes.

Sobre els ermitans, poca cosa podem dir. Sabem que l'any 1629 ho era Jaume Ferrer, àlies Vilanova, pagès de la Guàrdia amb domicili a Riudoms. Un segle més tard, l’any 1776, ho era Josep Minguella Solà, també dedicat a l’agricultura, el qual estava casat amb Francesca Santromà, de Valls. Sobre les seves atribucions suposem que eren similars a les d'altres santuaris conquencs.

A l’enclavament de l'Ermita, propera a les vies de comunicació, motivà que en els enfrontaments bèl·lics l’edifici resultés perjudicat en diverses ocasions, una de les darreres durant el primer terç del segle XIX. En una carta de l'alcalde i regidors de la Guàrdia del 30 de juliol de 1820 adreçada al vicari general de la Diòcesi, l'Ajuntament demana llicència amb l’objectiu de beneir l'ermita de la Mare de Déu dels Prats, que havia estat reedificada. Es conserva una llibreta en quart de les entrades i sortides de l'ermita dels Prats datada del 1819- 1821, on consta la comptabilitat de les importants obres realitzades. Una de les fonts d'ingressos utilitzada és l'explotació directa de la vinya anomenada de la Mare de Déu (paguen els jornals de cavar i veremar) i, del vi obtingut, en destil·len aiguardent i el venen. Al tros també hi havia oliveres.

A finals del segle XIX s'efectuen novament obres de reparació importants a l'edifici. Ho coneixem gràcies a un llibre de comptes del1871-1933.L’any 1879 es construeix una paret nova i s'arranja la teulada. El 1891 es torna a recompondre la teulada i es rehabilita la casa de l’ermita, en els treballs de la qual hi col·labora el fill de l’ermità. A causa d'aquesta activitat constructora, el 1892 s'anota un dèficit de 270,45 pessetes.

L’any 1981, gràcies a l'empenta del rector de Rocafort de Queralt, mossèn Francesc Benet Marimon, els veïns de la Guàrdia iniciaren la recuperació arquitectònica de l'Ermita, que en aquell moment presentava molt mal estat. Es van refer la teulada, les parets laterals i es netejà de runa el seu interior. Posteriorment, el 1986, es pavimentà el terra i es restituí l’altar seguint la seva orientació primitiva, i es recuperà l’entrada principal.

La festa d'inauguració de les reformes tingué lloc el 26 d'abril de 1987 , amb la presència del Dr. Josep Pont i Gol, arquebisbe emèrit de Tarragona.

Actualment l’Ermita esta en molt bon estat, la qual te un petit “jardí” amb bancs per poder seure junt amb unes taules. També esta molt ben comunicada amb la Guàrdia, ja que el camí esta molt ben condicionat, moltes d’aquestes remodelacions es practicaren per a la celebració del VII centenari de la mort de Sant Pere Ermengol.Tot i que no es un lloc de culte habitual, si celebra cada any la missa en memòria de Sant Pere Ermengol, al mes d'Abril.